La meva vida ha canviat,
però estic intentat no deixar que sigui un gran canvi. De moment ho estic
aconseguint i espero poder mantenir-ho. M’han diagnosticat Diabetis Tipus 1
(insulino-dependent) després de passar 4 dies tancat a l’hospital aprenent un
munt de coses per conviure amb ella :) És per això que crec que
cal explicar tal i com ha anat el meu procés per si pot ajudar a algú més!
Tot va començar fa 2
setmanes, quan vaig començar a trobar-me molt fatigat, dèbil i fins i tot el
fet d’anar a la feina en tren em semblava una muntanya. Després de la darrera
triatló (a Toulon), vaig començar a tenir uns símptomes molt clars: moltíssima
set que em feia beure molta aigua tot el dia i després anava a pixar molt
sovint. Tot i que sembli lògic que això passi, no tenia opcions, ja que la set
era brutal, havia de beure si o sí. A més, a les nits m’havia de despertar cada
3h per fer pipí i era molt esgotador (ara ja entenc tot el procés, però en
aquell moment tot era estrany). Si mires aquests símptomes a Internet, indiquen
clarament una diabetis, però com que mai s’està segur, vaig intentar ignorar-ho
pensant que seria alguna cosa passatgera.
Al cap d’una setmana, estava
massa fatigat i havia perdut quasi 3 Kg. Va tocar anar al metge, on em van
demanar unes analítiques pensant que seria algo relacionat amb hormones o
estrés. Després d’esperar 2 dies pels resultats més un dia per veure el metge,
quan em va visitar es va espantar i va intentar contactar amb un endocrinòleg
perquè tenia els nivells de sucre en dejú molt alts. Per mala sort, era ja
divendres tarda i estava tancat, així que em va tocar passar el cap de setmana
sense menjar gens de sucre i vigilant (com que no entenia com funciona una
diabetis, vaig menjar hidrats de carboni, amb el qual no vaig ajudar gens).
Per fortuna, dilluns a la
tarda, em va visitar l’endocrinòleg i em va fer un test de sucre aleatori al
dit: 400 mg/dl....una barbaritat!! També es va espantar, em va fer una revisió
i va trucar a l’hospital per demanar-me un ingrés urgent. Jo no entenia res,
només estava una mica dèbil, amb set i pixant molt...i de cop m’havia de passar
uns quants dies ingressat?? Li vaig preguntar per què, i em va explicar que
m’havien de fer una sèrie de proves. Quin desastre! Amb l’Astrid embarassada de
6 mesos, sols a Menton, i a l’hospital uns quants dies :S
El dia següent vaig anar a
treballar, però em va trucar urgentment l’Hospital per ingressar. Em va
recollir l’Astrid amb la maleta i vam anar cap allà. De cop em van posar dins
d’una habitació, em van instal·lar una bomba d’insulina (per regular una dosi
cada hora) i em van fer quedar-me allà esperant. Cada 2h venien a mirar els
nivells de sucre per ajustar la bomba i poca cosa més. Vaig poder triar el menú
(sorprès de poder menjar coses amb sucre) i poc a poc van anar apareixent
infermers i metges per anar-me explicant coses sobre la malaltia. No cal entrar
en detalls de totes les proves mèdiques que fan per descartar coses, però en el
meu cas ha estat clar que es tractava d’una diabetis de tipus 1, amb el qual
m’haig d’injectar insulina 4 vegades al dia (1 després de cada gran àpat
(ràpida) i 1 abans d’anar a dormir (la lenta o de vida)).
Estic molt agraït a tot
l’equip mèdic perquè s’ha portat molt bé amb mi, amb paciència per ensenyar-me
el que cal aprendre usant un francès que jo pogués entendre jeje. Per la meva
part, he decidit no deixar-me abatre per la noticia, i aprofitar la meva
facilitat amb els càlculs mentals per demostrar-los que entenia tot el s’ha de
controlar molt més ràpid que altra gent. Gràcies a això he pogut sortir en 4
dies, quan me’n volien tenir allà tancat 10 jajaj.
Realment és un gran xoc
assimilar els canvis que fa la teva vida, però tal i com jo m’ho he pres,
realment continuaré fent el mateix, sota un cert control i sabent que hi ha
unes situacions diguem-ne espontànies, que hauran d’estar més controlades.
Ara toca seguir aprenent el
que pugui sobre la malaltia per adaptar-la a la meva vida (i no al revés). Per
mi és molt important seguir fent la meva vida sabent que si vull només hi haurà
uns petits impediments als que m’hauré d’adaptar. Estic molt animat i en cap
moment m’he sentit deprimit o afectat més enllà de la ràbia per patir una
malaltia de per vida sense esperar-ho jeje.
Els que em coneixeu, sabeu
que seguiré endavant sense problema :)
