A vegades no cal seguir
excursions marcades en un llibre per inspirar-se. Després de l’última sortida
amb raquetes, vaig estar estudiant el mapa de la zona de Casterino i em vaig
adonar que es podia pujar el cim més alt de la zona (Mont Bego, 2872 m.) en una
jornada. Vaig investigar una mica per Internet per si era factible, i
efectivament la gent ho feia a l’hivern amb raquetes o esquís de muntanya.
Aquest cap de setmana estava
sol a Menton, i després de passar tot el dia a la costa ahir (activitat del
curs de francès a Beaulieu sur Mer), avui tenia ganes d’aprofitar la jornada
amb una previsió espectacular de sol durant tot el dia. He sortit cap a les
8:30 de casa, per començar a caminar una mica abans de les 10h. El trajecte
fins a Casterino ha anat molt bé, i de seguida he arribat al Pàrquing 5, al
costat del Lac des Mesches (uns 4 Km abans de Casterino).
Des d’allà, he remuntat les
dues corbes fins l’inici de la pista forestal que puja ràpidament cap al
Minière de Valaura (l’antiga seu de la mineria convertida en allotjament
estival). Durant l’hivern està tot tancat així que recorda força un petit
assentament abandonat jeje. Com que l’excursió d’avui era llarga, he agafat el
camí més directe mantenint-me al nord del riu. He passat el Lac de la Minière i
el terreny s’ha suavitzat una mica (l’ascens des del cotxe fins aquí és empinat
jeje). Per avançar més ràpid he fet tot aquest tram sense raquetes, ja que la
capa de neu o glaç era molt petita a aquesta alçada.
Seguint el camí marcat
(línia groga) he creuat la plana de les Granges de Valaura deixant enrera la
fita 88a, que permet creuar el riu per un pont i pujar a l’altra vessant de la
vall. Jo m’he mantingut al mateix costat seguint fins les fites 382 i 383, on
he començat l’ascens camí del Gias de Valauretta. Aquest camí era el primer cop
que el feia, i m’ha recordat molt als que et trobes pel Pirineu i Andorra. Ja
començava a fer caloreta, així que m’he tret la jaqueta i he anat només amb
l’interior.
Un cop superat el Rocher de
Valaura, començava la part interessant: descobrir quan abandonar el camí marcat
per aventurar-se bosc a través en direcció al meu destí. A partir d’aquí
s’havia de seguir sense cap mena de marca ni senyal. Just en aquest punt he
atrapat un altre grup de raquetaires i hem parlat del mateix...com saber quan
sortir del camí jajaj. En principi amb el mapa i un bon sentit d’orientació es
podia fer bé així que els he deixat i he seguit sol, ja que anava més ràpid que
ells.
Penso que he trobat el camí
força bé, creuant per dins del bosc directament cap amunt. He seguit les traces
d’esquiadors que havien baixat (potser ahir) i després d’uns minuts, la neu ja
era massa profunda i m’enfonsava massa, així que m’he posat les raquetes. De
tant en tant escoltava el meu grup perseguidor intentant trobar els meves
traces i preguntant-se entre ells on estava l’italià (o sigui jo) jajajja.
A cert moment, més o menys a
l’alçada dels 2200 metres, he arribat al punt crític de l’ascens. Em trobava
als peus del circ sota el Mont Bego i calia trobar el camí de pujada tot
trencant totalment cap al sud. He vist unes traces d’esquí que resseguien la
meva direcció, però la pendent era molt empinada i passant pel mig del bosc,
així que calia anar amb compte amb les raquetes. Caminar de costat i en zona
empinada, és perillós. Però no tenia opció, pujar de cara era pitjor donada la
inclinació del terreny i la neu una mica desfeta. He avançat ajudant-me molt
amb els pals i de seguida he passat els 50 metres perillosos.
Un cop encarat amunt, he
remuntat el bosc per sortir a la gran plana que permet un ascens molt fàcil cap
al cim. Això sí, queda lluny i ja portava a les cames els primers 1000 m de
desnivell jajaj. M’he aturat una mica a esmorzar i recuperar energies abans de
continuar, ja que portava 2h20 de camí. Al fons de l’ascens es veia un grup
d’esquiadors avançant molt a poc a poc cap al cim (almenys cap al que jo
pensava que era el cim jaja).
L’avantatge de les raquetes
es que pots pujar tot recte, així que he traçat el meu camí i xino-xano he anat
pujant amb un bon ritme. No hi havia pèrdua així que simplement he gaudit de
les grans vistes que hi ha des d’allà dalt. Per desgràcia, he patit una mica
amb la respiració en aquest tram i em trobava cansadet jeje. Quan finalment he
arribat al que jo pensava que era el cim...sorpresa...encara quedava baixar uns
metres i remuntar fins la cresta real del Mont Bego jajaj.
Allà he vist que hi havia
uns quants esquiadors, i que calia pujar una cresta molt estreta sense
raquetes. Un cop aquí dalt, calia acabar l’excursió, així que he seguit les
traces, m’he tret les raquetes, i amb molt de compte, he pujat fins al cim!
Feia un dia espectacular i es podia veure tot (el mar, les valls, els cims que
defineixen la frontera amb Itàlia...fantàstic).
Realment feia molta calor
així que m’he assegut allà dalt a dinar tot prenent el sol. L’espai al cim no
és massa gran però ens hem trobat un màxim de 7-8 persones, ja que alguns
esquiadors ja baixaven quan he arribat. Al cap d’uns minuts ha arribat el
primer raquetaire del grup que he passat, i poc a poc la resta han anat
apareixent. Jo ja havia dinat, i per evitar tornar massa tard a casa, he
començat el descens. Això sí, els he dit si volien una foto de grup i així
tindrien un bon record de la seva sortida jeje. Al final he pujat en unes 3h20,
que més la pausa de dinar d’una mitja horeta m’ha fet començar a baixar en
3h50.
He baixat amb molta cura la
cresta, ja que la neu estava molt desfeta i no volia caure muntanya avall, i un
cop al camí fàcil, m’he dedicat a gaudir de les vistes, fer fotos i vídeos de
tot l’entorn. Com que la neu estava prou desfeta per no patinar, he baixat
sense raquetes, “esquiant” la neu i passant-m’ho teta!! He vist desaparèixer
els esquiadors pel bosc molt abans d’arribar-hi, i jo he anat fent. Tot ha anat
sobre rodes fins arribar al tram delicat dins del bosc. La neu estava molt
desfeta, hi havia molta pendent, i els peus em patinaven muntanya avall. No era
possible passar sense raquetes pel mateix camí que he fet a la pujada, així que
m’he vist en la necessitat de posar-me les raquetes per superar els 50 metres
complicats. He patit força perquè patinava força, però amb les raquetes he
pogut passar una mica més tranquil. Un cop a baix, he anat seguint direccions
totalment arbitràries pel bosc fins trobar les meves pròpies traces de
l’ascens. La direcció era fàcil de seguir però volia trobar el camí senyalat
sense donar massa volta (començava a estar cansat jaja).
Un cop trobat, he seguit
baixant amb unes vistes genials de tot el Vallon de la Minière amb un sol
encara brillant al cel. He tornat a passar per les fites 383 i 382, i un cop a
la fita 88a he arribat a pensar en creuar el pont i tornar per l’altra vessant
per canviar de ruta, però al confirmar-ho amb el mapa, he vist que havia de
pujar uns metres i allargar el camí i les cames ja estaven massa cansades. Per
tant, he tornat a usar el mateix camí de tornada al cotxe, ben content del gran
repte aconseguit avui :)
En total, unes 6h de
caminada amb un dia preciós! Molt content!!
Distància: 16,4
Km
Desnivell: 1512mD+/1512
mD-
Temps emprat: 6h04’
Podeu veure i
descarregar el circuit clicant aquí:
