Curses (85) Llibres (64) Viatges (270)

diumenge, 26 de febrer de 2017

26/02/2017 – Mont Bego in snowshoes -



A vegades no cal seguir excursions marcades en un llibre per inspirar-se. Després de l’última sortida amb raquetes, vaig estar estudiant el mapa de la zona de Casterino i em vaig adonar que es podia pujar el cim més alt de la zona (Mont Bego, 2872 m.) en una jornada. Vaig investigar una mica per Internet per si era factible, i efectivament la gent ho feia a l’hivern amb raquetes o esquís de muntanya.



Aquest cap de setmana estava sol a Menton, i després de passar tot el dia a la costa ahir (activitat del curs de francès a Beaulieu sur Mer), avui tenia ganes d’aprofitar la jornada amb una previsió espectacular de sol durant tot el dia. He sortit cap a les 8:30 de casa, per començar a caminar una mica abans de les 10h. El trajecte fins a Casterino ha anat molt bé, i de seguida he arribat al Pàrquing 5, al costat del Lac des Mesches (uns 4 Km abans de Casterino).



Des d’allà, he remuntat les dues corbes fins l’inici de la pista forestal que puja ràpidament cap al Minière de Valaura (l’antiga seu de la mineria convertida en allotjament estival). Durant l’hivern està tot tancat així que recorda força un petit assentament abandonat jeje. Com que l’excursió d’avui era llarga, he agafat el camí més directe mantenint-me al nord del riu. He passat el Lac de la Minière i el terreny s’ha suavitzat una mica (l’ascens des del cotxe fins aquí és empinat jeje). Per avançar més ràpid he fet tot aquest tram sense raquetes, ja que la capa de neu o glaç era molt petita a aquesta alçada.



Seguint el camí marcat (línia groga) he creuat la plana de les Granges de Valaura deixant enrera la fita 88a, que permet creuar el riu per un pont i pujar a l’altra vessant de la vall. Jo m’he mantingut al mateix costat seguint fins les fites 382 i 383, on he començat l’ascens camí del Gias de Valauretta. Aquest camí era el primer cop que el feia, i m’ha recordat molt als que et trobes pel Pirineu i Andorra. Ja començava a fer caloreta, així que m’he tret la jaqueta i he anat només amb l’interior. 



Un cop superat el Rocher de Valaura, començava la part interessant: descobrir quan abandonar el camí marcat per aventurar-se bosc a través en direcció al meu destí. A partir d’aquí s’havia de seguir sense cap mena de marca ni senyal. Just en aquest punt he atrapat un altre grup de raquetaires i hem parlat del mateix...com saber quan sortir del camí jajaj. En principi amb el mapa i un bon sentit d’orientació es podia fer bé així que els he deixat i he seguit sol, ja que anava més ràpid que ells.



Penso que he trobat el camí força bé, creuant per dins del bosc directament cap amunt. He seguit les traces d’esquiadors que havien baixat (potser ahir) i després d’uns minuts, la neu ja era massa profunda i m’enfonsava massa, així que m’he posat les raquetes. De tant en tant escoltava el meu grup perseguidor intentant trobar els meves traces i preguntant-se entre ells on estava l’italià (o sigui jo) jajajja. 



A cert moment, més o menys a l’alçada dels 2200 metres, he arribat al punt crític de l’ascens. Em trobava als peus del circ sota el Mont Bego i calia trobar el camí de pujada tot trencant totalment cap al sud. He vist unes traces d’esquí que resseguien la meva direcció, però la pendent era molt empinada i passant pel mig del bosc, així que calia anar amb compte amb les raquetes. Caminar de costat i en zona empinada, és perillós. Però no tenia opció, pujar de cara era pitjor donada la inclinació del terreny i la neu una mica desfeta. He avançat ajudant-me molt amb els pals i de seguida he passat els 50 metres perillosos.




Un cop encarat amunt, he remuntat el bosc per sortir a la gran plana que permet un ascens molt fàcil cap al cim. Això sí, queda lluny i ja portava a les cames els primers 1000 m de desnivell jajaj. M’he aturat una mica a esmorzar i recuperar energies abans de continuar, ja que portava 2h20 de camí. Al fons de l’ascens es veia un grup d’esquiadors avançant molt a poc a poc cap al cim (almenys cap al que jo pensava que era el cim jaja).

 


L’avantatge de les raquetes es que pots pujar tot recte, així que he traçat el meu camí i xino-xano he anat pujant amb un bon ritme. No hi havia pèrdua així que simplement he gaudit de les grans vistes que hi ha des d’allà dalt. Per desgràcia, he patit una mica amb la respiració en aquest tram i em trobava cansadet jeje. Quan finalment he arribat al que jo pensava que era el cim...sorpresa...encara quedava baixar uns metres i remuntar fins la cresta real del Mont Bego jajaj.


Allà he vist que hi havia uns quants esquiadors, i que calia pujar una cresta molt estreta sense raquetes. Un cop aquí dalt, calia acabar l’excursió, així que he seguit les traces, m’he tret les raquetes, i amb molt de compte, he pujat fins al cim! Feia un dia espectacular i es podia veure tot (el mar, les valls, els cims que defineixen la frontera amb Itàlia...fantàstic). 

 
Realment feia molta calor així que m’he assegut allà dalt a dinar tot prenent el sol. L’espai al cim no és massa gran però ens hem trobat un màxim de 7-8 persones, ja que alguns esquiadors ja baixaven quan he arribat. Al cap d’uns minuts ha arribat el primer raquetaire del grup que he passat, i poc a poc la resta han anat apareixent. Jo ja havia dinat, i per evitar tornar massa tard a casa, he començat el descens. Això sí, els he dit si volien una foto de grup i així tindrien un bon record de la seva sortida jeje. Al final he pujat en unes 3h20, que més la pausa de dinar d’una mitja horeta m’ha fet començar a baixar en 3h50.



He baixat amb molta cura la cresta, ja que la neu estava molt desfeta i no volia caure muntanya avall, i un cop al camí fàcil, m’he dedicat a gaudir de les vistes, fer fotos i vídeos de tot l’entorn. Com que la neu estava prou desfeta per no patinar, he baixat sense raquetes, “esquiant” la neu i passant-m’ho teta!! He vist desaparèixer els esquiadors pel bosc molt abans d’arribar-hi, i jo he anat fent. Tot ha anat sobre rodes fins arribar al tram delicat dins del bosc. La neu estava molt desfeta, hi havia molta pendent, i els peus em patinaven muntanya avall. No era possible passar sense raquetes pel mateix camí que he fet a la pujada, així que m’he vist en la necessitat de posar-me les raquetes per superar els 50 metres complicats. He patit força perquè patinava força, però amb les raquetes he pogut passar una mica més tranquil. Un cop a baix, he anat seguint direccions totalment arbitràries pel bosc fins trobar les meves pròpies traces de l’ascens. La direcció era fàcil de seguir però volia trobar el camí senyalat sense donar massa volta (començava a estar cansat jaja).




Un cop trobat, he seguit baixant amb unes vistes genials de tot el Vallon de la Minière amb un sol encara brillant al cel. He tornat a passar per les fites 383 i 382, i un cop a la fita 88a he arribat a pensar en creuar el pont i tornar per l’altra vessant per canviar de ruta, però al confirmar-ho amb el mapa, he vist que havia de pujar uns metres i allargar el camí i les cames ja estaven massa cansades. Per tant, he tornat a usar el mateix camí de tornada al cotxe, ben content del gran repte aconseguit avui :)




En total, unes 6h de caminada amb un dia preciós! Molt content!!

Distància: 16,4 Km
Desnivell: 1512mD+/1512 mD-
Temps emprat: 6h04’
Podeu veure i descarregar el circuit clicant aquí:
 
L'Avi Salmó escoltant “L’últim Tirabol” de Brams
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Arxiu del diari