Després de descobrir que sóc diabètic
insulino-dependent, amb molt poc temps d’adaptació, no he volgut deixar de
participar a l’emblemàtica triatló de casa. Això ha comportat una càrrega d’entrenaments
molt alta, nivells de sucre baixos, entendre el meu “nou” cos, i sobretot
perdre la por a caure desmaiat per manca de sucre al cos. Per sort, amb la companyia dels amics de la
feina, no he perdut la motivació per seguir entrenant i assolir la fita.
Per mi avui era una data molt important, ha estat
la primera cursa amb la nova situació i simplement ha estat com començar de
zero. Si bé recentment, després de moltes participacions a curses, em sentia
molt tranquil abans de competir perquè sabia què esperar, avui ha estat
totalment diferent. No sabia què esmorzar, quan fer-ho, quines quantitats
prendre, com reaccionaria el cos després de la primera hora d’exercici, i una
llarga llista de dubtes que tenia en ment. Si a tot això hi sumem l’aparició fa
menys de dues setmanes de la nostra estimada Alexia, tenia un bon còctel davant
les mans jejeje.
He dormit poc més de 4h avui, però amb tota la
motivació possible he sortit de casa amb tot el material necessari per
reunir-me amb el Paul davant el Casino de Menton i anar junts fins la zona de
sortida. Després d’esperar-lo uns 10 minuts, he decidit enviar-li un sms i
resulta que s’havia adormit jajaj. Hem quedat que ja ens veuríem a la zona de
sortida així que he enfilat cap a la Platja de Solenzara per trobar-me amb el
Roberto i la Rachel.
Aquest any no volia anar corrents així que he
recollit el dorsal i he deixat la bicicleta dins del parc de transició abans de
reunir-me amb ells. M’he trobat al Cyrille, el cuiner de l’Hospital de Monaco
que també és diabètic i que va venir a xerrar amb mi un parell de cops durant
la meva hospitalització!! Ens hem saludat i desitjat sort mútuament. Després,
ja hem fet tots els preparatius i des de l’organització ens han fet saber que
degut a l’alta temperatura de l’aigua (>24ºC) no es podia usar el neoprè
jaja. Mala sort per mi, com a mal nedador se suposa que m’ajuda més. Total, que
un cop llestos hem anat a escalfar a l’aigua una mica abans de col·locar-nos a
la zona de sortida. Ells dos a davant i jo a la meitat del grup, per no
molestar els bons nedadors.
La meva pitjor part és la natació, així que sempre
intento sobreviure sense desgastar massa. Avui estava nerviós per veure com
reaccionaria el cos i he posat dos gels al mallot per si de cas. Un cop estava
tot a punt, ens han apinyat a tots per donar la sortida i ha començat
l’aventura. Descriure una sortida de triatló de curta distància des dins es pot
fer en una paraula: caos! Tothom vol avançar per on no hi ha lloc, hi ha cops,
aigua que t’entra a la boca quan respires i en realitat no es pot nedar jaja.
Per sort, no dura molt i al cap d’una estona pots anar-te movent però sempre
tocant gent. M’ho he près amb calma i he intentat anar per fora per no
embussar-me massa al primer gir de la boia (l’any passat es va fer un gran
tap). Realment he pogut més o menys nedar fins tornar a la platja per fer la
sortida a l’australiana i tornar a entrar a l’aigua. La segona volta sempre va
millor, hi ha més espai i pots trobar el teu ritme. El retorn a la zona de
transició crec que l’he fet molt bé seguint una línia més recta que la majoria
de gent, que s’encaparra en seguir els de davant sense mirar on van jaja. Estic
content perquè he millorat més de 30” el meu temps de l’any passat en aquest
segment.
Un cop a terra ferma, venien les meves millors
parts. He saltat a la bici amb ganes de fer-ho bé i poc a poc he anat atrapant
gent (evidentment me n’han passat també uns quants jeje). El fet de conèixer
cada centímetre del recorregut ajuda molt, i tots els entrenaments durs amb la
Rachel i el Roberto també jaja. Tota la pujada he anat regulant i quan hem
tombat l’últim gir cap al Vista Palace, la Rachel ja venia de baixada. És una
màquina jeje i de fet estava competint per la primera plaça. Una mica més
amunt, he vist passar el Roberto. Aquest any anava més endavant que l’anterior,
així que tindria més feina per atrapar-lo corrent.
Al coronar el Vista Palace, he vist el Santi fent
fotos i l’he saludat. Ja només quedava tota la baixada, amb alguna zona plana
on apretar, i alhora reservar energies per fer una bona cursa. Començava a fer
calor i el cos anava ja cansadet però he baixat ràpid i no m’ha passat gairebé
ningú (bona senyal). La nova bici ha ajudat a fer una bona secció però he comès
un error: prendre un gel a la zona plana. Per por a patir una hipoglucèmia,
l’he près tot i anar bé, i m’ha destrossat la panxa.
L’arribada a la zona de transició ha anat bé, fent
un canvi molt ràpid a les sabates de córrer. Ara sí que començava la meva
secció, i he sortit com un llamp amb un home molt alt que anava a un ritme
fort. El gel ha començat a fer-me molt mal de panxa i m’ha costat moltíssim
seguir el ritme. Possiblement he sortit massa fort i m’hagués calgut un primer
tram progressiu. Sempre s’aprèn! De totes formes, he anat seguint fins l’inici
de l’ascens. La dura pujada de Cap Martin normalment em serveix per passar
gent, però avui no tenia forces. La panxa em matava i el cos anava ja a tope, millor deixar-se anar i agafar un
ritme correcte.
Just a la meitat de l’ascens he passat el Roberto,
quasi 1 Km més tard que l’any passat, bona senyal de que feia una bona cursa
ell jejej. Quan arribava a la zona semi-plana de Cap Martin, la Rachel ja venia
de baixada i portava avantatge a la segona dona. L’he animat donant-li alguna
referència i ja he vist que si no passava res, guanyaria i que de cap manera la
podria atrapar jo jejeje.
Finalment he arribat al punt de retorn i aquest
any han instaurat la famosa goma elàstica del cabell en comptes d’una catifa
pel xip. Si no tenies la goma a la meta, quedaves desqualificat jeje. He agafat
una aigua i m’he llençat a acabar els últims 2,5 Km el millor possible. L’any
passat vaig passar molta gent en aquesta secció, però avui ha costat més. Anava
més cansat i més amunt a la classificació, així que tot era més complicat jaja.
He posat la directa, i finalment he acabat a l’arribada millorant en més de 2’
la marca de l’any passat. Estava super content, i la Rachel ja m’esperava com a
flamant guanyadora femenina!!! M’ha tret quasi 3 minuts en total jajaj, quina
fera :)
Al cap de poquet també ha arribat el Roberto,
millorant també força la seva marca en quasi 3’. Tots hem fet una cursa molt
bona i s’ha notat els entrenaments de tot l’estiu! Al acabar m’he pogut mirar
els nivells de sucre, i estaven força alts així que he decidit aguantar-me per
menjar jeje. Hem xerrat tots sobre la cursa i se’ns ha unit el Paul, que ha
arribat una mica després. Mentre fèiem cua pel massatge, ha aparegut en
Takahiko, un noi japonès que ha vingut d’any sabàtic a la feina i ens ha fet
una foto de grup...força dolenta per cert jajaja. Finalment no he esperat al
massatge ja que anaven molt lents i he anat a pels entrepans de la barbacoa.
Necessitava menjar alguna cosa mentre esperàvem el podi de la Rachel. La part
més divertida ha estat l’entrevista en francès que li han fet entre boxes i que
la pobre no sabia què respondre...i li seguien parlant en francès tot i que
estava clar que ella no l’entenia bé jajaja.
Una estona més tard, s’ha fet la cerimònia de
premis i hem pogut animar a la Rachel quan recollia el seu premi com a gran
guanyadora de la prova. El Santi se’ns ha unit també i hem estat tots plegats
una estona abans de tornar cap a Menton per trobar-nos amb la familia :)
Una gran jornada, per tornar a gaudir de l’esport
i esperant aprendre com reacciona el cos amb la diabetis!!
Sense por :)
Distància real: 750 m./ 19800 m. (346 mD+)/ 5500
m. (48 mD+)
Temps oficial: 1h16’34”
Temps seccions: 14’55” (1’59/100 m.)/ T1: 51”/ 38’45”
(30,7 Km/h)/ T2: 34”/ 21’29” (3:54 min/Km)
Posició: 43 de 300 participants (284 finishers) (24
de 112 a la meva categoria)
L'Avi Salmó escoltant “Si et quedes amb mi” de la Blaumut
